10 de diciembre de 2012

Balaustres blandos

La plaza de la catedral de Girona.

Plaza-fachada que conforma el basamento del templo, un basamento tan alto como la catedral.

Plaza-escalera que salva el desnivel entre la calle y la entrada al templo


En la escalera, su barandilla. Una barandilla formada por dos líneas paralelas. Un pasamano y un roda-pié simétricos.

Elementos separados por balaustres de piedra torneada como si de madera se tratase. La piedra, a través de su tratamiento pierde la dureza que les es propia y se transforma en madera.


Madera que al soportar el peso del pasamano inclinado se deforma, se ablanda. El balaustre se endurece en el preciso momento en que se le aplica dicho peso.

La forma captura el tiempo, lo detiene antes de derrumbarse.
Inestabilidad aparente que se yuxtapone a la solidez y rotundidad del conjunto.


La piedra, a través de la técnica de trabajo se convierte en madera, más aún, se desmaterializa en una masa amorfa, arcilla, material que usó el creador para hacer nacer a la humanidad.

Una transfiguración de la materia usada a menudo en busca de efectos puramente estéticos. En este caso se convierte en un recurso ingenioso que resuelve con sencillez uno de los problemas geométricos de las escaleras, sin dejar de lado la composición del conjunto.


...y después comemos.

francesc martínez

30 de octubre de 2012

Temps acrílics


Exposició "Temporal" de Manel Batlle i Lluís Estopiñan
Centre Cultural de Granollers

..."Temporal" és, doncs, una reflexió comuna sobre la vida i el procés creatiu, vinculada a l'experiència de la pròpia existència, emmarcada i subjecta a la temporalitat de l'ésser humà. (...)
fragment extret de la presentació de l'exposició a la web del Centre Cultural de Granollers


Una reflexió sobre el temps plasmada en l'espai. Un espai que per Batlle és el tridimensional de les seves escultures i que per Estopiñan el bidimensional del quadres. Espai i temps, una dicotomia on l'espai és únicament el material sensible on el temps es fa tangible, on la vida es fa visible.

En la serie "interval temporal" trobem uns acrílics que Estopiñan omple de significats, on la pintura és pur temps atrapat en el moviment descendent del propi material al lliscar per la tela. A la durada d'aquest moviment s'interposen obstacles que matitzen la superfície i a l'hora contrueixen absències temporals, abnèsies es podria dir.

En un estrat superficial, els traços de carbonet i guix ens parlen del paper de l'home en aquest passar del temps. De com el ser i els seus actes són emmarcat per aquest espai-temps.

Prenent la reflexió proposada a la sèrie "intervals temporals" com una reflexió sobre el propi fet de viure (vida-mort). El treball "interval 1" ens presenta la vida com una interrupció en la mort. Un interval d'un blanc garibé nuclear definit o limitat per dues franges negres a dreta i esquerra de la tela.

Contràriament a l'opinió que el neixement i la mort (inici i final de la vida) tenen lloc en un instant, Estopiñan ens suggereix que la vida, o millor dit, l'existència es dóna entre el procés de començar a viure i el de començar a morir.

...y después comemos.

francesc martínez

Primer Pas


...el nostre petit calaix de sastre.

Es preten presentar temes, idees, reflexions, diferents assumptes que, des de la nostra visió, formen part i tot de la Arquitectura.

Creiem que ens envolta a tots en el dia a dia i potser no la sabem copsar ni gaudir com es mereix. Més enllà de grans àurees imposades i grans noms acaparadors, la Arquitectura està formada des dels petits detalls més cotidians fins a les idees més abstractes que trascendeixen la humanitat.


Així doncs, pretenem que a "... y después comemos" hi tingui cabuda des....

...del detall d'una barana a un pont de Venecia fins als diferents manifest d'art modern

...de les persianes d'espart fins a les teòries urbanístiques del segle XIX

...dels petits estris de la nostra rutina fins als poemes del romanticisme alemany

passant per dissenys de mobiliari, grans ordenacions, vivendes envejables o il·lustracions infantils....



La voluntat és poder abocar-hi tot el que ens és suggerent. El que ens interessa i emociona. Tot allò que ens estimula a exercir el nostre ofici.

"... y después comemos" no és res més que aportar el nostre gra de sorra a la recuperació de la vessant humanista de la Arquitectura.
Potser és una batalla perduda, però actuant així, com a mínim, ens ho haurem passat bé.





D'esquerra a Dreta: Detall de l'escala de la Fundació Querini Stampalia, Venecia, Arquitecte Carlo Scarpa, 1961.
Manifest Surrealista, André Breton, 1924.

D'esquerra a Dreta: Detall de persiana d'espart a l'Alcázar de Córdoba, 1328.
Obertura dels Boulevards de Pairs projectades per Georges-Eugène Barón Haussmann, encàrrec de 1852

D'esquerra a Dreta: Cafetera ideada per l'arquitecte Aldo Rossi, 1984.
Portada del llibre de poemes Las grandes elegías de Friedrich Hölderlin, 1801.